Fa un any, la Hope League preveia arribar a més de 600 infants en sis localitats de Síria i el Kurdistan iraquià. Avui en són 1.708. Però els equips educadors destaquen una altra dada, més difícil de comptar: infants que es relacionen més, cooperen i accepten millor compartir equip entre gèneres i comunitats.
Van planificar escoles de futbol. Un any després, els equips educadors expliquen sobretot una altra cosa.
A Tirbespiyê, al nord-est de Síria, Salma Ali recorda que al principi els infants no es relacionaven com ho fan ara. Hi havia dificultats per acceptar i interactuar amb els altres, tant entre nens i nenes com entre diferents grups de la comunitat. Dotze mesos després, observa que «s’accepten molt més els uns als altres» i que ha millorat la seva capacitat per cooperar, treballar en equip i construir relacions positives.
A Raqqa, Louay Al-Ghadhban parla de noves amistats i relacions socials entre els participants. Els infants, explica, han après els fonaments del futbol, però també allò que el projecte volia posar darrere de cada entrenament: «un propòsit més ampli i significatiu: la cohesió social».
La Hope League va començar el juny de 2025 amb la idea d’utilitzar el futbol per contribuir a reconstruir vincles comunitaris en societats afectades per anys de conflicte. Un any després, la dimensió que ha assolit el projecte ja supera àmpliament les previsions inicials.
A Raqqa, Kobane, Tirbespiyê i Al-Hasakah hi participen 1.325 infants. A Sulaymaniyah, al Kurdistan iraquià, en són 300 més i, a Erbil, 83. En total: 1.708 nens i nenes en sis acadèmies i almenys 178 mares, pares i persones cuidadores implicades.
Però la xifra que més explica què està passant potser no és aquesta.
Aprendre a jugar amb els altres
La Hope League no planteja el futbol només com una activitat esportiva. La metodologia posa al centre la cooperació, la igualtat, el treball col·lectiu i la resolució de conflictes. El partit és també un espai on relacionar-se amb altres persones, prendre decisions conjuntament i aprendre a gestionar les diferències.
Al camp de refugiats d’Arbat, a Sulaymaniyah, Ainda Suleiman ha observat durant aquest primer any una evolució semblant a la que descriuen els equips sirians. Els nois, explica, es relacionen millor entre ells; les noies han guanyat habilitats i coneixement del joc. I nens i nenes accepten cada vegada més compartir equip.
«Juguen junts i s’entenen», resumeix.
Són observacions fetes pels mateixos equips que treballen diàriament amb els infants, no una avaluació d’impacte a llarg termini. Però que professionals de diferents acadèmies identifiquin canvis similars permet començar a veure què pot passar quan la cooperació, i no només la competició, entra al camp de futbol.
594 nenes han entrat al terreny de joc
Un any de projecte també deixa dades que expliquen els reptes que continuen oberts. Dels 1.708 participants, 594 són nenes i 1.114 són nens: aproximadament una de cada tres participants és una noia.
La fotografia, però, canvia molt segons el lloc. A Sulaymaniyah hi juguen 151 nenes i 149 nens, pràcticament en paritat. A Erbil són 19 nenes i 64 nens. A les quatre acadèmies de Síria hi participen 424 nenes i 901 nens.
Alhora, tant Salma Ali com Ainda Suleiman assenyalen com un dels canvis d’aquest primer any una major acceptació del joc compartit entre nens i nenes.
La dada i els testimonis expliquen dues coses alhora: incorporar les noies al futbol continua sent un repte, però el mateix camp pot convertir-se en un lloc on començar a qüestionar algunes de les barreres que dificulten que nens i nenes juguin plegats.
Quan el repte és poder continuar jugant
Aquest estiu, hi ha un obstacle molt menys abstracte. La calor extrema.
A Tirbespiyê, les sessions es fan en camps a l’aire lliure i les altes temperatures dificulten que els infants completin els entrenaments amb comoditat. També compliquen la feina dels equips educadors i del voluntariat. Ainda Suleiman descriu dificultats semblants durant les sessions d’estiu a Sulaymaniyah.
Malgrat això, les activitats continuen.
La Hope League encara té recorregut fins al desembre de 2026. El projecte es va concebre com un pilot per desenvolupar un model d’intervenció a través de l’esport aplicable en contextos afectats per conflictes armats. NOVACT hi lidera la incorporació dels enfocaments de drets humans, noviolència i gènere.
El projecte s’impulsa juntament amb la Fundació Barça, l’Escola de Futbol La Caserna, Un Ponte Per, DOZ International, IDare i Casa Nostra Casa Vostra, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.
L’avaluació final permetrà analitzar fins on han arribat els canvis. De moment, un any després, hi ha dues fotografies. Una és fàcil de comptar: 1.708 infants, gairebé tres vegades la previsió inicial. L’altra ho és menys: equips educadors de diferents ciutats que expliquen que els infants cooperen més, construeixen noves relacions i accepten millor jugar junts.
En un projecte que va néixer per explorar com es poden reconstruir vincles després de la guerra, probablement és aquí on comença la part més interessant.
*Foto de portada: Patricia Simón.
L’entrada Un any i 1.700 infants després: què està canviant als camps de la Hope League? ha aparegut primer a Novact.